Syrup Amour

albaniecasswell@outlook.es




martes

A la vora de la mar.







Cala Estreta, 24 de juny de 2017

I. Vam trobar la tanca del camí tancada i, després d'uns intents d'anivellar el cotxe entre les dues vores d'un sotrac ple d'enormes arrels i de cremar roda ens va tocar baixar-hi a peu. Un home calb ens esperava davant el caminet d'esglaons que porta a la cala; la seva mirada se'ns clavà endins com una navalla, esquinçant-nos. No sabem pas qui era l'home calb, només recordarem els seus ulls petits i morts, semblants als d'una bèstia o un boig. Preguntant-nos pel seu caminar esgarriat, pel seu posat perdut. 

II. La nostra pedra vermellosa que gairebé no vaig tenir temps a saludar, amb la motxilla, els litres i litres d'aigua freda posada dins dels termòstats, les sabates de indi fetes un manyoc amb la capa de pols de fer camí tot carregat sobre l'esquena. La caseta del vell senyor d'ulls de cristall, gats negres passejant les roques, fent camí entre les branques, gats salvatges; la noia dels encenedors. Les colles d'amics amb les tendes iguals que les nostres, els jocs de cartes i el far llunyà. Aquí les plantes dels peus s'enceten amb les pedretes que van clavant-se i clavant-se com agulles. I tot i així aquest racó; aquest racó on la vida succeeix amb calma, on es fa la nit i on la gent dorm embolcallats pel sonall de l'aigua. Aquí bressola l'espuma i s'entén, es percep, la vulnerabilitat de la vida salvatge.

III. Només veure aquest mar. Aquesta aigua blava d'un blau increïble, d'un blau que mai podrà deixar de commoure'm, que em despulla i em desfà el vestit de rosella. La pell nua recoberta de sal em duu a sentir com les ones deixen de ser aigua, per convertir-se en una part del meu propi cos. Aquí la vida és vida. Aquí deixem la teva mirada maragda, quan la pressa per seguir-me et fa topar amb els meus pits, quan la pressa d'abraçar la meva cintura menuda et fa besar-me aquests llavis salats plens d'esquitxos. 

IV. La colla del costat encén un foc meravellós, tan tan bonic, dius, tan encisador i alhora tan devastador. Una vegada tota la teva casa va quedar reduïda a cendres i ara les flames, les espurnes, t'atrauen tant com les refuses. Nosaltres mirem el mar, a prop, a prop, escric i ens arraulim. A la nit la tenda sembla voltada de la marea, la mar fa tant soroll que no pot sentir-s'hi passes ni tan sols el vent bufar, aquí i allí hem de confiar en què tot segueix igual, quan la nit tot ho ofega i converteix les coses de sempre en ombres misterioses; a la nit sembla que puguin passar coses terribles. La veritat és que em recorre l'esglai constant de la llum d'una llanterna d'algú que passeja de matinada, de la remor constant que no em deixa espai per escoltar si continuem estant fora de tot perill. Els ulls del senyor calb em persegueixen com si un corb negre m'estigués mirant d'aprop. Quan aconsegueixo endormiscar-me m'adono de tota la blavor sonora, sensitiva, que m'estic perdent per culpa de l'angoixa, aquesta angoixa que fa tant de temps que vull fer fora. 

V. A les cinc i vint ens encaminem de puntetes cap a unes roques llises, amb la llanterna apuntem els crancs que caminen depresa amb totes les seves potes. Hi ha una espècie de fongs aquàtics molt graciosos. Hi ha també els primers xiscles de les gavines, uns crits aguts i desafinats. Recobreixes el teu cos amb la flassada perquè els mosquits volen llaminers als nostres voltants. A mi em xuclen tota la sang dels artells dels dits, de les cuixes, dels panxells de les cames. Hi ha núvols i hem d'esperar molt fins que la tènue llum rosada es converteix en una gran bala taronja, quan això passa es posa a ploure. I plou intensament durant uns minuts i jo et demano que si us plau no ens n'anem, que la pluja ho fa tot més especial, no veus aquestes taques blaves que sembla que cauen del cel?, entremig l'escalfor en què es sotmet el cel es formen, lluny, un tipus de blau vaporós que només pot ser més pluja. Aquí i allà plou. Després deixa de fer-ho i encara hi ha temps per un bany ràpid, un comiat breu. Quan pugem el camí cap amunt torna a apretar-nos la pluja, i recordem quan a Suïssa baixàvem corrents, de les mans, tota la costa pronunciada (pronunciadíssima) i ens vam amarar tant que les calces s'arrapaven a la pell com paper mullat i vam haver d'escorre-les en arribar al cotxe. 

VI. Ens aturem a escoltar els cants d'ocell, les fulles com cauen fent un soroll com el rossec d'una coca de vidre. Aquesta música, et dic, és la música en què vull que els nostres fills creixin, forts i valents, salvatges, conscientment vulnerables, fets de troncs, branques, branquillons, pinyes i pinyols. Que sàpiguen que els colors autèntics només apareixen després de la pluja, que aprenguin abans de res que aquí les olors encara són reals, que entre l'espessor dels arbres és l'únic lloc on el baf grisos del fum encara no ens enverina.

3 comentarios:

  1. Aquell home calb i els seus ulls fan po de llegir!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. I tant! No sabia que també et trobaria per aquí. Veig que també escrius! Moltes coses en comú tu i jo, no?

      Eliminar